Cròniques cupaires des de la Diputació: Crònica 27. No m’ho empasso

El ple de 20 de setembre de 2021 va ser el meu primer ple a la Diputació de Girona. El repte i el compromís de continuar amb la bona feina feta abans per en Lluc Salellas i la Laia Pèlach va fer que en aquest primer ple visqués el relleu amb una barreja entre il·lusió i responsabilitat. Tres mesos abans una de les meves responsabilitats era envers un grup de 33 alumnes de 4t d’ESO d’on n’era la tutora (per cert, en un institut en barracons des de fa més de 12 anys!). Tot i que ara tinc una altra responsabilitat cada dia recordo d’on vinc.

Explico aquesta anècdota personal perquè per a mi és més que una anècdota. Les necessitats en el món de l’educació (i en molts altres àmbits) són ingents i la sensació que vaig tenir quan vaig entrar a la Diputació era que entrava en un món paral·lel i desconnectat del meu món. Un món, el de l’educació, on cada dia no passa “una cosa”, en passen vint de coses!. La meva primera crònica des de la Diputació la vaig titular amb un “Matrix o com governar en una realitat paral·lela” (https://cupdipugirona.cat/2021/10/01/cronica-21-matrix-o-com-governar-en-una-realitat-parallela/ ) perquè vaig viure amb perplexitat els meus primers dies a la Diputació i especialment el primer ple. Amb aquella sensació constant de ser en un món paral·lel que no connecta amb les preocupacions i les necessitats de la majoria de la gent.

Com a CUP Nord-Oriental vam entrar a la Diputació de Girona l’any 2015. Des d’aleshores no ens hem cansat de defensar que veníem a obrir finestres i aixecar catifes. Entràvem en aquesta institució per a denunciar les dinàmiques de grans pactes als despatxos i d’absència de debat obert i transparent. Allò que en diem la “vella política”. Una “vella política” que encara no ha desaparegut. I ho hem estat denunciant a través de les cròniques cupaires dels plens, de campanyes, de les xarxes socials, dels mitjans de comunicació i també a través de les lluites a peu de carrer.

També des d’aleshores hem defensat que calen canvis en el model d’organització territorial per tal dotar-nos d’una estructura institucional pròpia que resolgui greuges històrics i, al mateix temps, ens doti d’unes institucions més racionals, eficients, eficaces i democràtiques. Unes institucions adequades a les necessitats del territori i que siguin més properes a la ciutadania. Precisament el 2015 com a CUP a nivell nacional vam presentar de forma simultània a les quatre diputacions una moció que pretenia que les diputacions es mostressin favorables al desenvolupament de la Llei de Vegueries que el Parlament de Catalunya va aprovar l’any 2010 (d’acord amb el que ja contempla l’Estatut d’Autonomia del 2006). A la Diputació de Girona la vam presentar a l’inici i al final del mandat, aprovant-se per gran majoria (els únics vots en contra van ser del PSC).

Però en el “mentrestant”, mentre no s’albiren els necessaris canvis en l’organització territorial d’aquest petit país i no assolim la República catalana independent com a CUP Nord-oriental continuem amb la nostra tasca. L’any passat vam iniciar la campanya “No m’ho empasso”. A la web de la campanya (https://nomhoempasso.cat/) hi podreu trobar una mostra més de la feina que fem a la Diputació de Girona per fer visible la “vella política” que encara perdura en aquesta institució. A través de l’anàlisi dels comptes generals de l’any 2020 i altres informacions que es van recopilant al llarg de tot l’any en fem una selecció i síntesi posant el focus en els temes que més ens preocupen en relació amb el funcionament de la Diputació com ara: l’alt cost de l’estructura política (dedicacions exclusives i parcials dels polítics de govern i excessives places d’”assessors”), l’excessiva despesa en protocol, representació i publicitat institucional (viatges i àpats), el repartiment a dit d’una gran quantitat de recursos econòmics (subvencions). En aquesta segona entrega hem incorporat l’anàlisi del model de xarxa viària de la Diputació de Girona.

Alguns dels aspectes que destaquen de la 2a entrega són els següents:

El 2020 l’estructura política de la Diputació va tenir un cost de 2.632.706,43 €. El 42% es va dedicar a càrrecs de confiança. I pel que fa als sous dels polítics el sistema està perfectament pensat perquè al final d’any pràcticament tothom cobri els màxims anuals permesos.
El 2020 es van repartir 47 milions d’euros en subvencions. Dels quals el 40% va ser a dit, és a dir, no inclosos en subvencions de concurrència pública. Molts d’ells cap a empreses privades. Cal destacar els 5 milions d’euros que va donar el president sense criteris prèviament fixats.
En relació amb la xarxa de carreteres la Diputació de Girona gestiona actualment 187 carreteres amb una longitud total de 787 quilòmetres. La despesa en xarxa viària és una despesa que no para de créixer. És el tercer servei més car de tots els serveis del pressupost de la Diputació de Girona. Se situa per darrere dels dos serveis més cars: el Gabinet de Presidència i l’Assistència i Cooperació als municipis. El model que està desplegant la Diputació de Girona en relació amb la xarxa viària no sembla el més adequat per afrontar la situació d’emergència climàtica i ecològica actual. No és només la CUP que critica aquest model. També des del territori diverses veus qüestionen una política de manteniment de carreteres excessivament agressiva amb l’entorn i surten grups que s’oposen als diferents projectes de carreteres que amenacen el paisatge, la biodiversitat i la tranquil·litat dels municipis i el seu entorn. En són dos exemples la plataforma “Salvem Siurana” i la plataforma “No a la Variant de Vilafant”. L’aposta de l’equip de govern de la Diputació de Girona és seguir prioritzant el transport privat i no voler articular una mobilitat sostenible ni preservar l’entorn (contrari a l’Agenda 2030 que diuen defensar…).

Després de cinc mesos a la Diputació de Girona continuo pensant que les institucions han de vetllar per al repartiment just i equitatiu dels recursos essencials i per evitar que una minoria acapari aquests recursos. A banda de no empassar-me el que veig a la Diputació penso que els canvis són urgents. No pot ser que el sector privat domini per sobre del públic. No pot ser que la cultura empresarial domini la cultura d’allò públic. No pot ser que el sector públic no assumeixi el control de l’agenda pública.

Tanco la crònica sobre la 2a entrega de la campanya “No m’ho empasso” amb una reflexió. Si la política és l’art de prendre decisions i construir saviesa de forma col·lectiva a través de l’escolta (òbviament hi ha altres definicions) no tinc clar que la política actual estigui a l’alçada dels reptes que tenim com a societat. Em sembla que alguns/es han errat el camí per arribar a la utopia i transiten per camins que estan deixant al límit de l’abisme a molta gent. En una societat justa, lliure i democràtica la política hauria de permetre construir vides dignes amb un horitzó il·lusionador. Les institucions públiques, com és el cas de la Diputació de Girona, són una peça més de la societat, però tenen una elevada responsabilitat pel que fa a la defensa del bé comú. Si l’any passat vam iniciar la campanya “No m’ho empasso” i la seguim, no era només per a remoure consciències sinó també per mostrar que la Diputació de Girona com a institució pública no pot ser una eina per al manteniment de privilegis sinó que ha de ser una eina per al bé comú. Tenim feina.