Cròniques cupaires des de la Diputació. Capítol 13: Darrer ple de l’any

Cròniques cupaires des de la Diputació. Capítol 13: Darrer ple de l’any

31/12/2020

Si podem afirmar que l’any 2020 no ha estat un bon any, crec que podem dir que a la Diputació tampoc va acabar bé. Fa no gaire aprovàvem uns pressupostos continuistes on l’entrada a govern d’ERC d’aquest mandat seguia sense comportar canvis importants ni eren capaços d’entendre les necessitats del moment i apostar de debò per la política social, l’habitatge o un model econòmic que posi la vida al centre.

El ple de desembre també va ser un ple sense sorpreses. Per un costat, les mateixes línies de subvenció de sempre amb canvis poc valents, la majoria dels quals només pretenen adaptar-se a les condicions que imposa la Covid i que sovint segueixen deixant més casos fora (les privilegiades) que dins. Mireu si no els diners que reben les fires que tenen el privilegi de tenir subvencions nominatives i directes i compareu-ho amb les que passen el filtre de la subvenció de concurrència. Per l’altra, exemples de pèrdua de control democràtic al passar competències de la JGL al president (qüestions legals, deien, fins que els vam explicar que ho fes la JGL era també perfectament legal i de fet en una altra línia en el mateix ple estàvem fent justament el contrari, perquè sempre aquesta mania de voler-nos donar gat per llebre?).

On si que va haver-hi alguna novetat va ser en educació on, malgrat encara no apareix ni com a subàrea a la pàgina web, el diputat responsable mica en mica va fent camí. Per una banda una línia de subvenció destinada a projectes d’educació 360. Bona notícia, malgrat sembla que la dotació prevista serà mínima i ens va sorprendre que s’apostés per un repartiment salomònic dels recursos entre tots els projectes en comptes de preveure uns requisits mínims i criteris de valoració tant d’abast com de qualitat dels projectes per determinar la quantia que mereixen. Comencem malament. Tampoc ens va convèncer la creació d’una nova subvenció per sufragar despeses de ZER i escoles bressol en pobles molt petits. L’aposta és noble i necessària, però sembla que una vegada més ens dediquem a tapar les vergonyes d’un Departament d’Educació que no compleix amb allò que li toca, doncs la Llei d’Educació diu clarament que “per a satisfer les necessitats d’escolarització d’infants en entorns socioeconòmics o culturals desfavorits i en zones rurals… ha de subvencionar la creació, la consolidació i el sosteniment de places per a infants de zero a tres anys en llars d’infants de titularitat municipal”. Si això és el que apostem que siguin les diputacions, encara tenen menys sentit que mai. Vam demanar que com a mínim es passés una carta amb la despesa que assumíem al Departament d’Educació reclamant que l’assumís ell, no van respondre, cap sorpresa tampoc aquí.

També va ser nou veure com els Objectius de Desenvolupament Sostenible sobrevolaven una colla de punts. L’aposta de la Diputació de Girona pels mateixos sembla que va deixant empremta. El dubte és encara si tot plegat quedarà pràcticament com una mera operació de màrqueting o realment servirà per reorientar polítiques d’acord amb aquests objectius globals. De moment, els resultats no són massa satisfactoris. Així ens trobàvem el pla de serveis en participació ciutadana, bon govern i transparència on diuen que s’incorporen els ODS 10, 16 i 17 sense més, és a dir sense explicar com ni justificar-ho. No crec que aquest sigui el sentit dels mateixos. On si sembla que van trobar el quit de la qüestió va ser a Cultura on els criteris de valoració d’algunes subvencions van garantir que s’incloguessin diversos aspectes per donar compliment a ODS d’equitat, igualtat de gènere o altres. Llàstima que precisament a Cultura una bona part del pastís de les subvencions se l’emporten subvencions nominatives on a diferència de les de concurrència se’ls exigeix ben i poc. Evidentment als festivals musicals amb subvencions de desenes de milers d’euros ni els que munten museus del circ ningú els ha parlat dels ODS ni els ha exigit res en aquest sentit. Sorprenent que a uns els exigim tant per tan poc i a d’altres res per tant, oi?

Ja en l’àmbit de cultura vam insistir amb la necessitat de reorientar el suport a programes pedagògics (com ja havíem fet en els de l’àrea de medi ambient) per garantir que totes les escoles i alumnat hi tingui accés, sigui quin sigui el nivell socioeconòmic de les seves famílies. La resposta, decepcionant una vegada més, moltes excuses per dissimular que no hi ha cap voluntat de canvi tampoc aquí.

El final no va ser gaire millor, dues mocions tombades pel vot contrari del govern. La del PSC demanant suport als ajuntaments en la presentació de projectes pels fons del Pla de Recuperació Europea va merèixer que els titlléssim d’hipòcrites, doncs mentre presenten això aquí, a l’estat anuncien que pactaran l’execució dels fons amb els grans oligopolis empresarials. En la nostra demanàvem que s’impulsés la Xarxa d’Atenció al Sensellarisme de Comarques Gironines, un repte clau on cal fer costat ara més que mai als municipis. Posàvem deures a la Diputació amb una subvenció als ens locals per habilitar pisos i un equip multidisciplinar per donar atenció a aquesta xarxa al costat dels equips bàsics d’atenció social primària. Però també demanàvem implicació a la Generalitat amb polítiques d’habitatge (part del problema) i a l’estat amb la regularització de persones d’origen estranger (un altre element clau per entendre part del fenomen del sensellarisme). Una vegada més el govern d’ERC i JxCat va trobar moltes excuses per votar en contra i evitar fer un pas endavant en política social, repte pendent en aquesta institució.

Ja per acabar vam haver de lamentar en el torn de precs i preguntes d’una banda la despreocupació absoluta del president pel nostre toc d’atenció pel fet que les mascaretes de roba comprades pel personal de l’ens no fossin de proximitat. De l’altre, un nou silenci i escombrar sota l’alfombra en el cas dels tuits absolutament fora de lloc dirigits al vicepresident del parlament Josep Costa des del perfil institucional de la Diputació. Ni detalls de qui n’és el responsable, ni conseqüències pel mateix. Veient la resposta no costa gaire imaginar que darrere de tot plegat hi ha qui ja ha protagonitzat episodis similars, aquell a qui cap govern s’atreveix a posar fre perquè fa molts anys amaga i tapa les vergonyes d’uns i altres i a qui el funcionament opac i basat en privilegis de la Diputació li ha anat molt bé. Tot plegat només fa que donar la raó a l’origen del problema: l’evidència que les Diputacions són institucions a extingir tal com, a més, certament preveu l’Estatut de Catalunya.