REPENSEM-NOS. CANVIEM!

Portem ja un mes i mig de confinament, part del país està aturat mentre una altra part treballa més que mai per garantir que la vida segueixi. Mentre alguns sectors es preparen per recuperar certa normalitat, d’altres pateixen pel que això pot comportar i la majoria vivim en la incertesa de no saber fins quan pot durar aquesta situació i què vindrà després (o mentrestant). Això són les crisis, un sotrac important, incertesa i malestar, amb conseqüències que poden ser nefastes i sovint són desiguals. Les crisis són, alhora, una obligació i, per tant una oportunitat, de canviar, de canviar-ho tot. Són moltes les veus que arreu del món i també a casa nostra estan llançant aquest missatge. Posant el focus en un o altre àmbit (l’econòmic, el sanitari, el social, l’ambiental, l’educatiu…), o en tots ells, exposen la necessitat de transformar les condicions de “normalitat” prèvies a la crisi del coronavirus per crear un nou ordre que posi la vida al centre, aprofitar la sacsejada generada pel coronavirus per repensar-nos com a individus i com a societat.

Serà bo fer aquest exercici a tots nivells i per tant, caldrà fer-ho també des de la Diputació, encara que possiblement això ens portaria a plantejar-nos l’existència de la mateixa. Només cal veure què ha fet la Diputació en aquests dies de crisi. Entre el centralisme de l’estat i el desbordament de la Generalitat, els municipis (i en ocasions la societat civil) han hagut (i hauran) d’assumir i gestionar moltes de les conseqüències del coronavirus i del confinament que ens ha imposat. Des de l’elaboració de mascaretes, fins a la creació de noves ajudes socials, l’acompanyament a les persones grans que viuen soles, el seguiment de les residències de gent gran o el repartiment de les targetes menjador, han recaigut sobre els municipis una colla de tasques i funcions que ni els toquen per competència ni necessàriament estan preparats per assumir i en qualsevol cas, han hagut de fer-ho sense cap transferència de recursos per fer-hi front. La Diputació, desubicada en aquest context, amb una dinàmica que sovint es limita precisament a la transferència de diners recollits per l’estat als municipis, ha trobat aquí pràcticament l’única via per fer-los costat, avançant-los uns diners ja previstos en el marc de subvencions existents. És cert que organismes com Dipsalut a través dels serveis que ofereixen als municipis han fet propostes pròpies per complementar el que feia Generalitat i municipis o cobrint aquells serveis que els municipis més petits no poden assumir. I no és tampoc que la Diputació hagi quedat aturada, els tècnics segueixen fent la seva feina habitual o l’han adaptat a les noves necessitats. El context actual, però, ha mostrat una vegada més que és una institució prescindible, sense masses competències pròpies i allunyada de la ciutadania i també dels municipis que sí són referents pels seus vilatants.

Tanmateix la desaparició de les diputacions és una proposta encara avui dia i per molts motius massa allunyada de la realitat, fins i tot quan penso en la possibilitat de transformar que ens dóna la crisi. Posant més els peus a terra, sí que penso que cal aprofitar el context per demanar a aquest ens supramunicipal que faci el paper d’ajudar els municipis a repensar-se i de fer-ho no de manera individual, sinó com a entramat de relacions i dinàmiques de tot tipus: econòmiques, socials, culturals, ambientals… L’aturada està tenint i tindrà conseqüències molt importants pel teixit econòmic i no pot ser que l’aposta sigui recuperar “el més aviat possible” i en base a injeccions de diners el que ja hi havia. Cal aprofitar el context per fer un anàlisi profund de la realitat de la nostra demarcació, detectar les mancances i els perills del model que teníem i plantejar-nos un model de futur, una economia per la vida. Posar al centre les tasques reproductives i donar-los el valor que tenen, tenir més present que mai l’impacte ambiental de tot el que fem, aterrar l’economia allunyant-la de la vessant especulativa i apostar per una economia productiva i d’utilitat social i ambiental, donant valor a aquells sectors que cobreixen les nostres necessitats més bàsiques. Aprofitem l’oportunitat per crear xarxa i fer-nos més forts davant qualsevol altra situació adversa que pugui venir. La petita i mitjana empresa, predominant en el nostre entorn, només pot resistir si coopera, si comparteix recursos, si es reforça i retroalimenta entre ella i alhora si dignifica l’ocupació. És evident que la crisi té i tindrà també un impacte social enorme que caldrà gestionar amb urgència i una bona injecció de recursos a les famílies més malparades. No podem, però, limitar-nos a això. A Einsten atribueixen la frase “Si busques resultats diferents, no facis sempre el mateix”. Aprofitem, doncs, l’oportunitat i canviem el que fem per canviar els resultats.

“Són moltes les veus que arreu del món i també a casa nostra estan llançant aquest missatge. Posant el focus en un o altre àmbit (l’econòmic, el sanitari, el social, l’ambiental, l’educatiu…), o en tots ells, exposen la necessitat de transformar les condicions de “normalitat” prèvies a la crisi del coronavirus per crear un nou ordre que posi la vida al centre, aprofitar la sacsejada generada pel coronavirus per repensar-nos com a individus i com a societat”

“Serà bo fer aquest exercici a tots nivells i per tant, caldrà fer-ho també des de la Diputació, encara que possiblement això ens portaria a plantejar-nos l’existència de la mateixa”